NOVA ZELANDA

ILLA DEL SUD

A les 4.30 de la matinada ja estàvem a l’aeroport d’Auckland ja que l’avió sortia a les 6.10, el conductor del bus ja ens avisa que l’aeroport fins les 5.00 mes o menys no obre, així que ens esperem una estona a fora, ja ens podien haver avisat abans  El vol dura molt poquet i de seguida estem a Christchurch, a l’illa del sud de Nova Zelanda. Allà ens recull el de la companya de lloguer de l’Apollo que ens porta fins on hem llogat la furgo. Aquesta vegada, es una com la d’austràlia però es una mica més velleta. Vem sortir cap al centre de Christchurch per fer-hi una volta, al arribar ens vem quedar impactadissims, ja que hi va haver un terratrèmol al febrer del 2011. A la zona del centre està gairebé tot envoltat de valles de ferro, els edificis estan buits i molts destruïts, hi ha zones on només hi queda el terreny, han tret els edificis que deurien caure. Les esglésies també els hi han caigut els sostres, està tot el centre en reconstrucció, així que només vem fer una volta amb el cotxe i vem marxar cap al nord. Varem anar fins a Kaikoura, quan vem arribar estava una mica núvol però ja es veiem les muntanyes nevades al voltant de tot el poble, vem arribar fins a la costa i era impressionant veure la platja i al voltant muntanyes nevades. Varem agafar un càmping amb jacuzzi a fora amb vistes a les muntanyes, per recuperar-nos de la nit anterior que gairebé no havíem dormit.

CHRISTCHURCH

El dia següent ens vem llevar ben d’hora ja que a les 8 havíem d’estar al local del dolphin encounter, per anar a banyar-nos amb dofins, allà ens van donar uns vestit de neoprè gruixuts i ens van ensenyar un vídeo per explicar-nos tot el que havíem de fer al vaixell i a l’aigua. Varem pujar a la barca, no tothom es banyava amb els dofins, hi havia gent que només els mirava des de la barca. Primer en vem veure uns quants que nedaven al nostra costat i després vem veure albatros i foques. Quan vem arribar a una zona que hi havia més dofins ens vem posar el gorro, els guants i els peus d’anec i ens vem tirar a l’aigua. Tots havíem d’anar cap on hi havien els dofins nedant i fent soroll i crits perquè ells s’acostessin. Ens passaven pels costats i per sota anàvem amb les ulleres i els podíem veure i casi ens tocaven. L’Albert va estar una bona estona jugant i seguint-se amb un d’ells, estava super emocionat. Des de la barca la gent ens anaven indicant cap a on nedar segons ells veien els dofins que s’acostaven. Vem estar pujant i baixant de la barca unes 4 o 5 vegades, l’aigua estava congelada i et notaves les mans i la cara súper fredes, però l’emoció t’el feia passar. A la tornada vem anar a fer una caminadeta per tota la costa i vem veure foques que sortien de l’aigua i es posaven sobre les pedres a dormir i a pendre el sol, hi havia zones en les que les confonies amb pedres i no les veies fins que es movien. Després pujaves fins a uns penya-segats des de on tens les vistes de tota la costa i les muntanyes al voltant. Aquella nit vem anar fins aprop de Tuamarina, al Rarangui a dormir aprop d’una platja.

DOFINS DUSKI

L’endemà vem acabar d’arribar fins a Picton, per aquí hi passa gairebé tothom, ja que es on arriba el ferry per creuar de l’illa del nord a la del sud. Varem anar a fer el camí anomenat snout,  que va fins al mirador de Queen Charlotte sounds, són com illetes que surten del mar totes plenes d’arbres i que fan que l’aigua quedi tranquila com si fos un llac. Hi ha tot un recorregut per fer per aquestes illes. A la tarda vem anar a fer la carretera del Queen Charlotte sounds i Kenepuru sound, tot son camps, boscos i als costat hi ha el mar. Varem parar a dormir al cowwshed bay, al costat d’una platja d’un dels sounds.

FERRY

QUEEN CHARLOTTE SOUND

COWWSHED BAY

Al matí varem agafar la carretera per l’altre costat cap a Nelson. Vem parar alguns miradors dels sounds que sembla que no s’acabin mai. Vem passar per Havelock, la capital mundial dels musclos verds. A Nelson vem voltar pel centre i pel parc on diuen que es el punt central de Nova Zelanda. Al vespre ja ens vem acostar al Parc Nacional Abel Tasman on passaríem dos dies, vem dormir al costat de la platja, en un camping que han  els de l'ajuntament de Tasman i es millor que els DOC (que es del govern) on anem normalment.

HAVELOCK

Ven d’hora vem fer la carretera fins a Mahatau des de on surt el camí del Parc Nacional Abel Tasman. El primer dia passes aprop de la costa, et pots anar desviant a les diferents caletes precioses que hi ha i després per una zona més de bosc amb alguns sortints d'aigua que semblen d’un bosc de fades. Hi ha una zona per la que només pots passar amb marea baixa, nosaltres vem tenir que passar per el camí de dalt ja que encara no havia baixat fins que vem arribar gairebé a l'altre banda, a les fotos es veu per on passa el camí i esta inundat. Al cap d’unes 7 hores vem arribar al nostre refugi, estan força bé, no hi ha ningú allà treballant, només una persona que controla que hagis pagat abans la nit, o sigui que tot el que necessitis per menjar t’ho has de portar. El dia següent ens vem tenir de llevar encara més d’hora ja que havíem de creuar una part de la platja en marea baixa, sinó no pots passar. Això va fer que a les 11 ja estiguéssim a Awaroa, a on ens recollia la barca per tornar a Marahau. El camí passa per una zona de reserva natural protegida on hi ha foques i tot el que hi ha allà no es pot tocar. Feia vent i la mar estava bastant moguda així que el nostre taxi aquàtic saltava una mica i feia por. Al cap de una hora i mitja ja estàvem a Marahau el que nosaltres havíem tardat 11 hores en fer caminant. Es un parc totalment diferent al que nosaltres estem acostumats, es un recorregut per la costa.

ABEL TASMAN

FITES PER ON PASSA EL CAMÍ NOMÉS AMB MAREA BAIXA

EL MATEIX CAMÍ AMB MAREA BAIXA

SEGON DIA

L'ALBERT BANYANT-SE A LA PLATJA DESERTA

Ens vem llevar i plovia hi amb la calma vem anar cap a St. Arnaud on hi ha els llacs de Nelson. L’endemà el dia era molt millor i vem poder pujar al mount Roberts, des de on les vistes del llac i de les muntanyes nevades del voltant eren genials.

LLAC NELSON

MOUNT ROBERTS

 Després vem fer una carretera per la costa impresionant, amb les muntanyes nevades al voltant. Varem anar fins a Westpot, al Cape Foulwind des de on vem veure una colònia de foques. Al mitgdia vem arribar a Punakaiki per veure les pancake rocks, unes pedres que surten de l’aigua, estan com sobreposades unes amb les altres i per dins hi passa l’aigua del mar i per algun dels forats surt aigua a pressió. La veritat que tothom ens deia que valia la pena anar-hi, nosaltres ens imaginàvem quatre pedres i al final ens va encantar, es impressionant. Després vem anar a fer el camí del porariri river, es un bosc ple de molsa i palmeres amb fulles de plata"silver fern" i vas caminant pel costat del riu.

CAPE FOULWIND

PANCAKE ROCKS

PORARI RIVER

De bon matí ja pujàvem el camí per tenir bones vistes dels Three Mile lagoon i les muntanyes del voltant d’Okarito. Després varem anar fins al Franz Josef per veure el glaciar, el camí es queda a uns 500 metres del peu del glaciar, les muntanyes del voltant impresionen ja que pujen ben verticals i hi ha salts d’aigua per moltes de les parets. El dia següent varem tornar a la zona del glaciar a fer el camí Alex Knob, d’unes 6 hores des de on hi ha diferents miradors del glaciar.  La pena es que quan vem arribar al mirador de dalt a 1300 metres, hi havia boira i només ens deixava veure la part de sota del glaciar sense les muntanyes.

 Three Mile lagoon

FRANZ JOSEF GLACIER

ALEX KNOB

Després varem anar a dinar al llac Matheson, on es reflexen totes les muntanyes del voltant. A la tarda per acabar de rematar la jornada vem caminar fins el peu del glaciar Fox, aquest ens va agradar més que el Franz joseph, ja que et podies acostar molt més i el camí per arribar-hi va entre la morrena i les parets verticals de les muntanyes.

LLAC MATHESON

FOX GLACIER

Després de dormir al costat del llac Paringa, varem passar per el llac Moeraki i varem anar fins al Knights point on tens un mirador del pacific. Varem caminar fins a la platja de Monro, on hi ha una colònia de pingüins (els fiorland crested), vem poder estar-los observant una bona estona, com entraven a l’aigua i sortien per pujar una muntanyeta on tenien els ous. Varem seguir la carretera fins a Jackson bay on hi ha un mirador amb la platja i totes les muntanyes al fons. Ja de camí cap a Wanaca ens vem parar a Makarora a les blue pools, una zona del riu on es fan unes piscines d'aigua color blau turquesa.

 Knights point 

JACKSON BAY

PINGUINS fiorland crested

Abans d’arribar a Wanaka vem passar per el llac Wanaka i el llac Hawea, el paisatge es impressionant tot envoltat de muntanyes algunes amb bastanta neu. Wanaka es un poble dels mes grans de la zona, des de on es poden fer moltes caminades i pujar al mont Aspiring. Vem anar fins a dalt del mont Roy a 1500 metres, des de on teníem unes vistes impressionants de totes les muntanyes del voltant, nevades i molt més altes i els llacs.

MONT ROY

MERINO

Després de tres dies per la zona varem anar cap a Queenstown, es una ciutat bastant més gran que tots els pobles on havíem estat els últims dies. També te un llac enorme el wakatipu, tot el voltant són muntanyetes envoltades de verd i algunes casetes. Aquí va ser el primer dia que vem veure ovelles merino, o això creiem. Varem pujar fins al Ben Lomond 1746m, des de on es veu des de el Mont Aspiring fins la zona del llac, unes vistes espectaculars, a més era el més semblant a pujar una muntanya que fèiem des de feia dies.

PUJANT AL BEN LOMOND

 El dia següent varem anar fins a Glenorchy uns 50 quilòmetres al nord, seguint el llac, des de allà vem fer una petita part del Routeburn track. Ja de baixada cap a la zona de fiorland, varem passar per Arrowtown el dia del sant de l’Albert, un poblet que conserva els edificis de fusta del 1800, quan recollien or del riu Arrow. En unes 3 horetes estàvem a Te Anau, varem anar al DOC a recollir els papers per poder anar a fer el Milford track, diuen un dels millors recorreguts del món, feia 4 mesos que ho havíem reservat. La sorpresa va ser que ens van dir que feia dos dies que estava una part de la carretera tallada, que hi havia agut un allau a la zona del túnel i no sabien com estava. Es podia fer el recorregut, però que de moment no podien assegurar que després poguéssim fer la carretera per tornar de Milford, on acaba el recorregut, fins a Te Anau des de on sortíem. Quedaven tres dies per començar el recorregut així que havíem d’esperar a veure si canviava la situació o havíem d’anular-ho.

Després de la noticia varem anar fins a Divide, des de on comença o acaba el Routerburn (el mateix camí que ja havíem fet un troç des de Queentown). Varem pujar fins al Key summit, on hi havia una cosa que no havíem vist mai, han montat una ruta circular on tu al entrar agafes uns paper plastificats on t’explica el que tens al voltant i et marca números que hi ha durant el recorregut on t’explica la flora i la fauna de la zona, entretingut. A la tarda varem fer la carretera fins al Milford sound, hi havia una zona de despreniment que estaven arreglant i pel túnel només passava un cotxe, un túnel que fa baixada quan vas cap a Milford, feia por. La carretera es impresionant tot són muntanyes escarpades i plenes de neu al voltant. Al arribar plovia i vem poder veure el sound però una mica emboirat. Vem poder comprovar l'estat de la carretera i en principi si nosaltres ja havíem pogut passar no hi hauria problema per fer el Milford.

MILFORD SOUND

El dia següent varem anar al llac Mariane, preciós envoltat de glaciars i muntanyes. El camí hi havia alguna zona on hi havia hagut despreniments de roques i d’arbres, però així es feia més divertida la ruta. A la tarde varem anar a preguntar si ja estava tot bé per fer el Milford i ja ens van dir que de moment si, així que varem preparar les motxilles per els 4 dies següents.

LLAC MARIANE

A les 10 del matí ja estàvem a Te Anau Downs per agafar la barca que ens portaria fins on comença el Milford Track. Era com un mini creuer de luxe, primer vem pensar que ens havien liat hi havíem agafat el més car fins que vem veure altra gent amb motxilles que anaven a fer el mateix que nosaltres. Després de creuar per el llac entremig dels fiords amb un paisatge impressionant, ens van deixar al començament del camí. El primer dia fins al primer refugi només varem caminar 1 hora i mitja, ens varem parar a veure uns arbres enormes i uns miradors de les muntanyes, on tot el terra es molsa i plantes que tenen protegides només pots trepitjar per sobre el camí de fusta. Els refugis estan molt bé, tens cuina de gas, lavabo, matalassos nous. El ranger del primer refugi es un senyor de 70 anys encantador, que a mitja tarda ens va fer una ruta explicant-nos tota l' història del camí i les molses, líquens, plantes i arbres de la zona. A la nit vem poder anar a veure glow worms ( les cuques de llum) just al camí, sota la molsa.

TE ANAU DOWNS

SEGON DIA

El segon dia ja són uns 15 quilòmetres passant per una vall amb llacs, envoltada de grans muntanyes escarpades. De tant en tant vas sentint com hi ha despreniments (com un tro i al mirar amunt veus pedres que cauen) i passes per zones del camí marcades perquè no t’aturis ja que poden caure pedres. Al arribar al refugi tens una paret de muntanya just al davant, on pots veure els allaus varies vegades. Haviem de deixar les sabates penjades, ja que hi ha uns lloros de muntanya, els kea, que te les roben.

 L’endemà vem fer tota la pujada fins el coll, des de el qual tens unes vistes genials de la vall per la que has passat el dia anterior i les muntanyes que tens just al altre costat. Es espectacular, al principi quan vem arribar estava molt emboirat però als 10 minuts i amb vent ja es veien les muntanyes perfectament. Allà dalt (1100m) hi tenen un refugi per poder menjar també amb gas i un lavabo que te una finestra per veure la vall, increïble però cert. Al baixar vem tenir de fer el camí d’emergencia, ja que des de fa uns mesos esta tallat el cami normal per culpa d’un allau. Durant uns quants mesos a l'any el camí esta tancat, ja sigui per perill d’allau o per innundacións.

TERCER DIA

DESDE EL LAVABO DEL REFUGI

 L’últim dia ja era de camí cap on ens recolliria una nova barca, no ens podíem entretenir gaire ja que a les 2 del migdia tots havíem d’estar al sandfly point on ens recollien. Varem coneixer a molta gent de diferents països, tothom molt maco va ser una gran experiència. Apart del camí que diuen es un dels millors del món. Des de allà el vaixell ens va deixar a Milford, des de on varem tornar a veure el Milford sound aquesta vegada sense pluja.

ÚLTIM  DIA

MILFORD SOUND

FOTO DE GRUP

El dia següent, després d’una bona dutxa i descansar una mica al càmping, varem anar a fer una part del Kepler track fins al Luxmor des de on tens vistes de totes les muntanyes i llacs del voltant. També es un treking de 4 dies, però la millor part es des de el Luxmor on tens les millors vistes i ja que la previsió del temps era pluja per els dies següents, varem preferir fer un dia d'anada i tornarda.

CAMI DEL KEPLER

REFUGI LUXMOR

El següent dia ja varem baixar cap al sud, per la carretera amb vistes. Varem passar per el llac Manapouri a Riverton on vem anar a veure una platja preciosa, fins a la ciutat d’Invercargill. Al vespre varem arribar a Curio bay després de passar per el punt més al sud de l’illa. A Curio bay varem poder veure els pinguins ”yellow-eyed” i el bosc fossilitzat a les roques de la costa. Tota aquesta zona pertany al parc natural de Catlins. L’endemà varem seguir cap a Dunedin, per la mateixa carretera de la costa. Varem parar a Surat Bay, al poble d’Owaka per anar a veure els lleons marins des de la platja i després al far de Nugget Point. Dunedin es una ciutat bastant gran, plena d’edificis històrics i esglésies d’estil neogòtic.

ARBRES PENTINATS PEL VENT

CURIO BAY

PINGUINS YELLOW EYED

SURAT BAY

NUGGET POINT

Després de Dunedin ja no varem parar fins arribar a Twizel, des de on ja es veuen totes les muntanyes de Canterbury, al mackenzie district. Varem arribar al llac Pukaki, de color blau com les piscines amb el fons la muntanya més alta de Nova Zelanda, el Mount Cook de 3754 metres . Després de fer una carretera preciosa d’una horeta més, des d'on tota l’estona veiem el Mount Cook i altres muntanyes nevades al voltant, varem arribar a Aoraki. Es un poble molt petit on bàsicament ja gent ve a veure el Parc Nacional i a pujar muntanyes com el Mount Cook o el Mount Sefton. També hi ha el museu del Sir Edmund Hillary, el primer home en arribar al cim de l’Everest. Nosaltres varem fer el camí del Hooker Valley fins al peu del glaciar i el sealy tarns des de on varem tenir millors vistes del mount Cook. Vas fins al llac hooker i el peu del glaciar, impressionant, a partir d’allà ja només passen els que van cap als refugis per escalar el Mount Cook. En el punt d’informació hi ha una gran exposició de l’historia de la zona i la gent que ha pujat aquestes muntanyes.

LLAC PUKAKI

DESDE EL CAMPING

MOUNT SEFTON

MOUNT COOK

MOUNT COOK

GLACIAR HOOKER VALLEY

L’endemà varem anar fins al Tasman glaciar, aquest queda a l’altre vall del costat del mount Cook, on veus els cims mitja i petit d’aquest des del darrera. El glaciar també es gegant i en aquest es pot agafar una barca per arribar-hi. Desde d'aquí ja varem agafar la carretera per anar fins al llac Tekapo, on hi ha una església on tots els xinesos s’hi feien fotos. 

GLACIAR TASMAN

LLAC PUKAKI

LLAC TEKAPO

L’endemà ja s’acostava el final de la nostra ruta per Nova Zelanda i varem haver de fer camí cap a Christchurch. Varem seguir la carretera per la costa fins a la península d'Akaroa, formada per dos volcans que van estar en erupció fa milions d'anys. L'endemà varem arribar a Christchurch i allà varem anar al mercat de Rotterton, era tot de menjars típics i varem dinar allà. Al vespre i després de deixar la furgo vem volar fins a Auckland, on després de dormir a un hotelet aprop de l'aeroport, al migdia ja agafàvem l’avió que ens portaria cap a Santiago de Xile. Allà després d’unes 11 hores de vol, tot i que arribàvem el mateix dia i unes hores abans del que sortíem de Nova Zelanda, o sigui guanyàvem un dia a la nostra vida, ens esperaria el Pau.

AKAROA