SULAWESI

A la nit ja estàvem a Makassar, es una ciutat gran sense gaire encant només per passar-hi la primera nit si no arribes a temps d’agafar el bus cap a Tana Toraja. L’endemà al matí vem anar fins a l’estació dels busos, després de preguntar al hotel sense que ens aclarissin gaire els horaris i només intentessin vendren`s  amics o cosins seus perquè ens portessin amb cotxe. Finalment estàvem al bus de camí a Rantepao allà varem conèixer al Jordi i l’Irene, una parella de Barcelona amb els que vem passar els dies a Tana toraja. Vem arribar a la nit i després de caminar una estona pel poble vem trobar un hotel on allotjar-nos. L’endemà vem estar preguntant si hi havia algun enterrament a la zona i de seguida vem trobar diferents opcions per anar-hi. Al voltant de Rantepao hi ha molts pobles tots cristians, a diferencia de la resta de Sulawesi que són musulmans, amb unes tradicions pròpies. Quan algun familiar mor el tenen a casa uns quants anys embalsamat, compartint la casa amb ells i li segueixen oferint menjar i parlant com si estigues malalt, fins que reuneixen prous diners per fer l’enterrament tradicional, en el que conviden a molta gent del poble, monten unes cases o tarimes de bambú per que hi pugui anar tothom i compren bous i altres animals per sacrificar durant tots els dies que dura l’enterrament. Nosaltres vem anar a veure el de un senyor bastant ric hi havia moltissima gent i per ells que els turistes i vaguin es mes honrós pel difunt. Van estar tocant i ballant, després el van col.locar en una especie de caseta com les seves en forma de barca i el van portar pels carrers del poble cridant i saltant. Al final el van col.locar en una casa que quedava com un altar. Van sacrificar dos búfals i ens van explicar que els següents dies en sacrificarien molts més. Quan ja marxàvem vem veure com gent del poble els hi portaven porcs i gallines com a regals per la família.

ESPERANT EL BUS

RANTEPAO

BOU ALBÍ

Aquell mateix dia vem anar fins a un altre poble Lemo, on hi ha roques o muntanyes de roques on fan forats per enterrar a la gent i a fora hi col.loquen una figura de fusta semblant a la persona. També vem anar a Ke te Kesu un altre poble on fa molts anys col.locaven les caixes amb els difunts penjant de la muntanya i ara ha quedat tot ple d’ossos a terra, al final hi havia una cova on era impossible entrar però també la feien servir per enterrar a la gent.

LEMO

KETEKESU

  L’endemà vem anar a fer una excursió des de el poble de Batutumonga al nord, on vem arribar amb 4x4  a un hotel restaurant que hi ha a dalt, on hi ha unes vistes genials dels camps d’arrós i dels pobles tradicionals que hi ha a pels voltants, on les cases tenen el sostre en forma de barca. La casa gran la fan servir per viure i les petites per guardar la collita de l’arrós. Al restaurant hi havia uns escarabats gegants al sostre que al principi pensàvem que eren de mentida. Vem fer tot el camí de baixada caminant passant pels diferents pobles tradicionals, on sortien els nens a demanar-nos caramels i podíem veure les plantacions de cafè i cacau. Vem travessar els camps d’arrós fins al riu i ens va estar perseguint un búfal que s’havia deslligat durant una estona vem tenir que corre.

Al dia següent vem seguir cap al nord direcció Pendolo al llac Poso, vem agafar un bus en el que vem començar poca gent però pel camí van anar afegint-ne, fins al punt que portàvem gent asseguda al passadís entre maletes i caixes amb gallines. Al arribar era un poble fantasma només amb l’hotel al costat del llac, on les vistes al matí ens van encantar.

Vem anar fins la carretera per esperar un taxi o un bus per seguir cap al nord fins a Poso, no vem estar ni 15 minuts ja ens va parar un cotxe tal i com ens havia dit el del hotel per portar-nos a Poso. La carretera era bastant horrorosa plena de corbes i la gent avançant per tot arreu. Poso era un poble més gran, però érem els únics turistes que veien en molt temps. Tothom ens deia coses pel carrer i ens saludaven. Ens vem allotjar a un hotel d’ una família encantadora, l’hotel era justet, però eren tan agradables que hi vem tornar un altre dia. Tot aquest trajecte el fèiem per arribar a les illes Togean, vem tardar 4 dies al final, però va valdre la pena més del que ens pensàvem.

LA FILLA DELS DEL HOTEL DE POSO

 Des de Poso vem agafar una altre mini van fins a Ampana d’on sortia el ferri fins a les illes. El del hotel d’Ampana ens va vendre una barca que anava directe a Kadidiri, l’ illa que havíem triat de les Togean, però va resultar que era el de la gent del poble que hi havia pel camí i vem parar més d’una hora a descarregar tot el que portaven, la millor part va ser que vem poder veure dofins perseguint la nostra barca. A l’arribar ja era casi de nit, però vem poder veure la posta de sol i ja ens vem fer una idea del paradís on estàvem. Ens vem allotjar al Black Marlin, allà només hi ha 3 hotels que es fan bastant la competència i no es porten gaire bé entre ells. Amb l’allotjament et venia inclòs el menjar tot i que l’únic problema era que no posaven gaire quantitat i la gent que ja ho sabia corria de seguida que posaven el self service, però bueno vem poder menjar cada dia.  Tota la platja de davant era corall i aigua totalment transparent plena de peixos per fer snoorkel. Vem anar a fer una immersió a l’illa Una-Una on era increïble la visibilitat que hi havia i la quantitat de colors del corall i dels peixos.  De tornada vem agafar el ferry normal molt més gran que la barca amb la que havíem arribat i anava ple de gent de Waikai, l’illa principal de les Togean que anava cap a Ampana.

DOFINS

KADIDIRI

L'ANIVERSARI DE L'ALBERT

LA SERP QUE VA ENTRAR A L'HABITACIÓ

EL FERRY

 Desde allà vem tornar a Poso al hotel de la família.  L’endemà quan anàvem a sortir cap a l’aeroport, al davant teníem una escola i tots els nens van entrar a l’hotel  per  saludar-nos i a donar-nos la ma, al final fins hi tot li van demanar autògrafs a l’Albert. Quan vem poder sortir la família ens va portar al aeroport i vem agafar el vol cap a Jakarta on ja ens esperaven els pares.

L'ALBERT FIRMANT AUTOGRAFS